Avui, escoltant RAC1 he sentit una notícia esportiva inusual. El Club Natació Barceloneta, campió d'Europa i de les darreres lligues de waterpolo, ha assolit el seu triomf número 100 consecutiu. Sí, realment tan difícil com impressionant. Ara bé, no és això el que volia compartir...
He sentit una breu entrevista al seu capità, en David Matín, i ha anat així.
Periodista: Felicitats per aquest triomf i l'assoliment d'aquest rècord
David Martín: Gràcies!
P: Això us converteix en el millor equip de la història?
DM: Bé, no crec que siguem millors o pitjors que ningú, simplement estem passant una bona època i hem d'aprofitar-la.
Això sí que és tota una lliçó...
23 comentaris:
Sensacional...
Tal com comenta en Fran sembla que dissabte t'haguesin escoltat!
Records per tots, Marc.
En Fran escrivia alguna cosa semblant, Marc. I és que el sentit comú sorgeix a vegades quan menys ho pensem... I com deien a una coneguda sèrie... "No estem sols" hahaha!
La Gemma ens ha enviat per correu un comentari que llàstima no s'animi a posar per aquí...
Una abraçada
Es fomenta el poder ser el millor com a meta, per treballar dur, i més en un món on res és fàcil, on moltes persones lluiten per un mateix somni. Crec que allà fora hi ha un lloc per a tothom, però no sempre un arriba on vol amb facilitat. El problema apareix quan al arribar a la meta el sentiment de satisfacció es transforma en orgull, i prepotència, en un sentiment de superioritat. Un pot fer bé la feina, però això no indica que sigui millor que el del costat, però pq ha de ser el millor? Hi ha qui és bo per naturalesa, honest i humil, però n’hi ha tants que no ho són i no volen canviar ! El que estaria bé que hi hagués a la societat, és això, però dista molt de la realitat. Tot comença al principi, quan som petits i anem formant-nos, el que absorbim en l’educació, sobretot en l’entorn familiar i la nostra manera de ser. Bones paraules les del capità, excepcionals.
(tant text potser millor per e-mail no?). Salutacions!
En el món de l'esport crec que hi ha molts exemples d'aquest tipus, no? Si no mirem al barça... que sabent que tenien els MILLORS jugadors del món, pensaven que MAI ningú els podria vèncer i que sense fer res, SEMPRE guanyaríe... PERÓ lamentablement al final van aconseguir ser molt PITJORS del que es creien...
I aquest any la cosa canvia, saben que s'han d'esforçar per guanyar, encara que siguin MOLT BONS, i que encara que guanyin molts partits, DE TANT EN TANT poden perdre o punxar amb equips menys coneguts...
Bueno, ha sigut un deliri.. jajaj
ATENCIÓ COPIA DEL MAIL AMB POSTDATA AL FINAL!
Quina sort!!!! A mi m'ha passat tot el contrari, aquest matí, quan he estat sotmesa a una xerrada sobre que tenim que ser els millors i competitius i que els companys de classe són els nostres rivals. D'aquesta forma començava el meu dia i tot per un parcial en el que s'adjunta el ranking, que ja es prou dur, però a sobre tenir que escoltar a classe lo important que es estar per sobre de la resta. Magnífic, magistral, el del seient del teu costat el teu enemic, sense cap mena de dubte molt educatiu, trepitja a la resta... i jo tenia a Sandra a la meva dreta, així que ja saps noia compte amb mi! Jejeje! Després ha pronunciat una frase com: "per desgracia el món és així" i encara em sembla més trist això.
Sobre el Club Natació Barceloneta, de veritat que aplaudeixo els seus comentaris. En altra època vaig pertànyer a altre Club Natació... i les premisses no eren les mateixes, suposo que pels entrenadors o l'equip directiu o a lo millor (ara si que puc posar-ho) per el moment o les circumstancies. Sigui com sigui, també es fomentava molt el haver de destacar i la rivalitat entre companys i al final acabaves cremada, malgrat que estiguis a l'aigua. Jo recordo un dia en que una companya em va demanar a l'entrenament quasi plorant que la deixes passar davant. La vaig mirar, estaven parades en una vorera de la piscina, i li vaig dir: "Clar, passa passa". I em var dir: "No ara no, quan estiguis nedant, es que si la meva mare veu a les grades que vaig darrera teu em fot bronca a casa". Y vaig fer el paripé a la perfecció, sense sortir del meu estat de estupefacció total. A casa, vaig preguntar a la meva mare si s'havia fixat en què la Sandra (així es deia la noia) m'havia passat nedant i si li sabia greu. La seva expressió ho deia tot, ni s'havia adonat del fet en qüestió, ni em demanava res. "Et vaig apuntar a natació perquè volia que fessis esport i per passar-ho bé, no vull que et pressionis per anar la primera sinó que t'agradi, a tu t'agrada?" I ara si, vaig respirar tranquil·la, vaig assentir amb el cap efusivament i li vaig dir que la Sandra em donava llàstima.
Salutacions a tots/totes. Disculpes pel totxo!!
Gemma
P.D.
Si que m’animo home faltaria més...
La desgracia es que si estem atents als comentaris diaris, només sobre les paraules “millor/pitjor” podríem escriure un llibre. I jo tinc un exemple més (un entre molts altres, clar). Aquest és conseqüència directa de la meravellosa xerrada del meu profe l’altre dia. Un company/amic, que encara no sabia la seva nota, després de classe, em va demanar com l’havia anat a la resta (d’un grup d’estudi que vam fer de 4 persones). Quan li vaig dir que ens havia anat molt bé a tots la seva resposta immediata va ser: “Llavors jo sóc el ”tonto”?” No coneixia la seva nota, i no obstant, ja establia comparacions i es sentia inferior a la resta, només per que tenia la sensació de que li havia anat “pitjor”. Realment va treballar i es va esforçar igual que tots, encara que la seva nota finalment no reflectís això. I qui no ha tingut un mal moment o un mal examen, després surts i dius: “osti tu, que això era allò altre...” però la pressió només comporta més intranquil•litat i no es pot pensar bé quan un no confia en ell mateix o en les seves capacitats. I a sobre, després tens que escoltar lo malament que ho has fet, i tens que veure la teva posició respecte als 414 alumnes totals, per si de cas et senties conforme i animat malgrat tot! I és que no pot ser que algú estigui bé amb ell mateix, no, ha de estar penedit com si realment hagués fet alguna cosa dolenta, com si realment fos el més ruc de l’assignatura.
Crec que el missatge de la Gemma obre un tema molt interessant! Almenys per mi... I que fa referencia a l'abisme que existeix entre com creiem que haurien de ser les coses i com son, "malhauradament", en la realitat. Un tema que vam començara discutir el dissabte passat amb l'Oriol i que vam deixar aparcat per a la propera setmana... Te sentit educar els nens (i els grans) sota els valors d'un mon ideal de respecte,d'humilitat, d'altruisme, on no existeixin millors ni pitjors, etc... quan el mon real es extraordinariament competitiu i egoista?. No hi ha el perill que formem persones inadaptades a la realitat de la societat que ens ha tocat viure? etc, etc...
Tot aixo son preguntes i no afirmacions. M'agradaria molt discutir sobre tot aixo.
I em faig aquestes preguntes jo que em considero (afortunadament) una persona que es fruit d'una educacio basada en els valors de la tolerancia, el respecte i l'afectivitat (vinc d'una escola del CEPEC on a finals del franquisme va començar a aplicar una pedagogia basada en educar en els valors).
A mi m'agraden les persones i no els "triomfadors"!!!
Jo quan sigui gran vull ser com la mare de la Gemma...
Petons per tots, Marc.
Marc... perqué competeixen els competidors? Perqué tenen rivals, no? Un partit de futbol amb un equip no tindria sentit, o una cursa amb un participant, tampoc no tindria.
Llavors, si cada dia som més els educadors que eduquem als petits amb aquests valors d'un mon ideal de respecte,d'humilitat, d'altruisme, on no existeixin millors ni pitjors (t'he fet un copy paste, eh?, crec que cada cop hi hauran menys competidors, i el competir i l'egoisme aniran enraconant-se, no? Vaja, que potser és cert que ara per ara ser una persona respectuosa i plena d'humilitat et fa sentir una mica desplaçat, com et passa a tu en el món de la investigació, peró si anem difonent el nostre missatge (tal cual un mesies, eh?)imagino, o més ben dit (per no dir millor...), espero que la situació sigui la inversa.
Veig molt evident plantejar-se aquesta manera d'educar ja que el món sembla girar d'una altra banda, peró que c****ns, a mi m'agrada intentar que giri diferent!
No se Marc, són pensaments meus, a vere que diu la resta!
Una abraçadeta!
Ostres, ostres, ostres... com s'ha animat això, i quantes opinions, idees i històries interessants...
La veritat és que mereix un debat en directe... oi? No sé si algú se li acut on? hahaha!
Per la meva banda, penso, sense cap certesa, que la nostra brúixola no l'han de guiar les magnetites de determinats models socials que evidentment ens envolten, ja sigui a la universitat (Déu n'hi do la història del company que s'arriba a sentir "tonto"!!!), a l'esport o als mitjans de comunicació. Triar per triar, ningú neix competitiu ni altruista. Ens eduquen a ser-ho. M'agrada pensar no que sóc al cantó correcte -no sé qui té la raó-, simplement que fer sentir a la gent única i especial sense tenir la necessitat de comparar-se amb ningú és un bon antídot contra determinats models que, al final, acaben despullats, ridículs i distants del que veritablement ens importa: ser persones capaces d'estimar i que també es deixen estimar.
Em recorda la història de la resposta d'esposa d'un alt executiu, ple d'èxits, quan li van preguntar si el seu marit la feia feliç... Però això ja ho comentarem un altre dia...
Una fortíssima abraçada, em sento privilegiat de compartir i rebre pensaments que em fan rumiar, dubtar, pensar, raonar, sentir i expressar els meus propis.
Sou un luxe. Un luxe únic i especial que no ens fa millors ni pitjors que ningú ja que això... què importa?
Gracies Pani per valorar els nostres comentaris. Jo no em recordaré dels noms dels companys, però si vaig llegir lo agraït que era per a molts participants del CAP la “bona conversa” i em hem sembla que aquesta ho és. A mi al menys m’agrada.
Les persones competitives no són més que gent pressionada o amb baixa autoestima que necessita demostrar alguna cosa a algú altre. Si t’estimes prou, els mèrits que assoleixes són per a tu mateix i, secundàriament, saps que el teu entorn s’alegraran d’ells. Pot ser que siguis en una “competició”: una cursa, un partit de futbol, basquet, etc i guanyar no té res a veure a estar per sobre dels altres participants, ni de ser el millor. És mèrit propi, has lluitat i ho has aconseguit, visca per tu, però no fa falta trepitjar a ningú en el camí ni tenir que deixar a entre veure que els altres participants son pitjors. I això el esportistes, per exemple, ho saben, o al menys gran part d’ells.
La meva visió general res més, estic que no paro amb el tema...
Salutacions
Gemma
I és que Gemma, el tema sembla que ho mereix.
Un plaer tenir algú amb qui reflexionar-hi.
Gràcies!
PD: una pregunta, si tu ets la Gemma, qui és la Dafne?Ets la mateixa,no?
I del que dius, tan de bo ensenyéssim que no cal trepitjar ningú ni comparar-se'n per sentir-nos bé...
Vale... Us explico perqué està ben calentó...
Ara als matins estic treballant amb adults que estan a l'atur, estem fent formació en ANGLÉS i també els hi ajudo a preparar els seus CV, les entrevistes... Avui la Laura m'ha portat el seu CV el miro i vaig a fer-li el comentari: "Aquí no demostres que siguis la millor! I pensa que davant una feina, has de ser el millor, si no, no t'agafen". El cas es que quan tenia el comentari preparat, m'he dit... ostres, que poc coherent amb mi mateix que sóc... i li he canviat per algo així com "Laura, has de jugar molt bé les teves opcions, tens les cartes que tens i amb aixó has de demostrar que ets molt bona i ho pots fer molt bé". Automàticament, li he vist una cara molt relaxada, fins i tot ha fet un sonriure.
I clar, en un grup de 25... sempre hi ha algú que trenca el moment feliç... i diu en Jordi... "Sí, clar, peró en una entrevista no agafen al que treballa bé, agafen al que sembla el millor". Classe mig trastocada... peró crec que m'he sortit bé, amb el conte que ens vas explicar, Pani, el de la professora Mexicana. S'han tranquilitzat una mica, encara que algú continua pensant que si els demés són competitius i tu no... Un ha sentenciat "Camaron que se duerme... SE LO LLEVA LA CORRIENTE!".
I bueno, tan ràpid han marxat a fer el café, he vingut aquí a fer més gran el debat, doncs crec que aixó lliga molt amb allò que deia el Marc, de si educar de manera diferent a com funciona el mon no seria perillós ja que crearíem persones inadaptades... No se, quan més hi penso, més clar ho tinc i més em xoca amb la realitat...
Sento el roooooooooollo peró m'engresco, m'engresco...
Fins d'aqui una estona!
Fran
Caram, Fran, bona cintura, hahha!!!
Vas saber girar la truita i arranca r un sonriure que serà independent de si aconsegueix o no la feina, però que l'acompanyarà igual...
Pel que fa als discursos competitius que ens surten, potser que comencem a pensar que qui tria, tria a algú bo, o molt bo. I triar, és renunciar, i en aquests casos, renunciar també a algú bo, o molt bo. Qui selecciona i tria s'arrisca. Potser per compensar interiorment aquest dubte de si haurà encertat o no, ho adorna amb el qualicatiu de "millor", encara que això no ho sabrà mai, ni que qui hagi triat li funcioni.
Bé, no sé si m'explico...
Una abraçada i endavant!
Pani
En les ofertes laborals som un número, mires a l’infojobs: 100 candidats inscrits a l’oferta. Tota selecció comporta que s’esculli el que consideren “millor” per a realitzar aquelles tasques (com comentes Fran), però una persona propera em comentà una vegada que en molts casos es pot donar l’oportunitat a algú que està molt motivat, i que pot donar molt de si mateix (l'entrevista ajuda). Bé, Jordi tens raó amb això que dius, només seria qüestió d’utilitzar uns altres termes doncs. Respecte al que comentes Marc, potser si que si eduquéssim als nostres fills (futurs fills en el meu cas) amb la filosofia de ser bona gent, no competitius, etc. Podrien xocar al descobrir com és la realitat, però podrien aprendre a conviure-hi. Seria com “Amelie” en una peli d’acció, però jo crec que se’n pot sortir perfectament. Quantes coses canviaríem i no podem? I ens resignem i valorem les que si ens agraden? No per això em de canviar i transformar-nos en el que no ens agrada per no sentir-nos diferents! La majoria no sempre té la raó….I Gemma, doncs si, ja n’hem parlat a la uni, i saps que penso com tu.
Dóna per a molt aquest tema…fins dissabte!
Respecte al segon missatge d’en Fran haig de dir que estic completament d’acord amb el què dius. I jo també tinc ganes que el món giri diferent…, “PERÒ” sovint penso que és molt difícil canviar el tarannà dels nostre món, canviar el comportament egoista (innat?) de la nostra espècie. Reconec que estic en un moment de la meva vida excessivament escèptic i pessimista. I a vegades, certs discursos em semblen carregats de bones intencions però una mica naifs…
Malgrat tot, el que sí que està clar és que res no canviarà si no fem res per intentar-ho (ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible…). I jo sempre he pensat que l’única esperança de poder canviar les coses és a través de l’educació. Sempre he pensat que la feina de mestre (i la de metge i la d’infermera) són els oficis més importants de la nostre societat, els que haurien d’estar millor pagats de tots. L’educació (pares i mestres) juga un paper clau en formar els valors de les noves generacions que seran les responsables de decidir els camins que seguirà el nostre planeta. Tenir bons mestres segur que ajuda a formar persones i a fer una societat més justa, més a la mesura humana. Si més no, és l’únic camí que ens queda: intentar educar en els valors i confiar que el món giri diferent…
Però potser tampoc hem de pretendre canviar el món (ojalà sabéssim com fer-ho…), “només” hem d’intentar aconseguir que la gent sigui el màxim de feliç amb les seves vides, bàsicament hem d’intentar ensenyar (i ensenyar-nos) a ser persones capaces d’estimar i a ser perones capaces de deixar-se estimar (Pani dixit) . En resum, per mi el el punt clau és el que diu en Pani: M'agrada pensar no que sóc al cantó correcte -no sé qui té la raó- (m’encanta aquest matís de relativització…), simplement que fer sentir a la gent única i especial sense tenir la necessitat de comparar-se amb ningú!!! (difícil però…).
Respecte al tercer missatge d’en Fran.... Jo vaig d’un cantó a l’altre en els meus pensaments... M’agrada molt la resposta que li has donat a la noia. La reflexió que a mi em ve al cap és que tu com a mestre has d’intentar motivar a la gent a ser bons, competents, responsables, però sobretot a ser bones persones (potser sona kumba però així ho veig…)… A més crec que la competitivitat “ben entesa” no té perquè ser dolenta, l’egoisme sí. Tot això, evidentment, no els assegura que aconseguiran una feina concreta, però sí que els pot assegurar que faran les coses ben fetes i potser, i molt important, els pot ajudar a encaminar-se cap a aconseguir estar bé amb ells mateixos, amb com són i amb com fan les coses. A sentir-se únics i especials.!!! I si aconsegueixen una feina a la que s’han presentat, doncs, perfecte! I sinó, doncs, ja en trobaran una altra!. Un no és mai “el millor” en res! (t’has fixat, però, que comenten que en les feines no agafen al que treballa bé sinó al que SEMBLA el millor…I aquí es quan entra en escena un altre tema que és el joc de les aparences, de l’auto-propaganda, de les disfresses per aparentar el que se suposa que volen de tu…) Tots tenim virtuts i defectes. Tots!. Per tant, crec que no té sentit aspirar a ser el millor, hem d’aspirar a ser bons, competents…Jo crec que l’objectiu d’educar no és aconseguir que les persones trobin feina, sino que és aconseguir formar persones que se sentin a gust amb elles mateixes…(em sembla que m’estic començant a repetir…) El teu curs, però, potser és un curs “diferent” en el sentit que són persones adultes que estan en atur I que per tant la seva preocupacio màxima es trobar una feina, perfectament entendible!
Be paro de fotre tants rotllos (no se si es un discurs massa coherent…) i em poso a treballar en serio que sino deixare de semblar el millor a la feina…
Només una coseta, MArc... T'has adonat que els mestres, metges, infermeres, som els únics professionals que no tenim clients? Tenim alumnes, pacients...
Res més, que acabo d'arribar de jugar a futbol... i avui crec que ho puc dir... he sigut el PITJOR DEL PARTIT! Jajajaja Bona nit macos..
Seria massa agossarat dir fins dissabte... així que... fins demà!
Vaig pensant i cada dia em sorgeixen nous conceptes, crec que la idea inicial ha anat madurant i cada cop es fa més complexa.
Em sembla que tots nosaltres en algun moment de la nostra vida hem competit. L’altre dia ho comentava amb la Tania. Que passa quan et trobes a algú que vol que entris en el joc? Dius no gràcies, o t’indignes i acabes tot picat amb ell? O que passa quan vols una cosa i la desitges per sobre de tot? Potser que formi part d’un instin primari. Molts de vosaltres trobeu satisfacció en aconseguir els vostres objectius i segurament us en poseu de nous.
Ara vaig justa de temps com per respondre als comentaris anteriors i a això que he plantejat, així que ho deixo a l’aire. A veure que penseu.
Una petita explicació Dafne i Gemma són la mateixa, o sigui jo. El que va passar és que vaig fer un compte que després no anava bé i vaig rebre un mail per fer-ne un altre i vaig posar noms diferents. Al començament no podia entrar amb el compte nou i després no em deixava amb l’antic, així que em va canviar el nom d’usuari. Em sorprenia que ningú em digues res al respecte, hahaha! Dafne té una altra explicació però ja arribo tard...
Salutacions
Gemma
Hola;
per fí he arribat a la reunió.
(...)
Hola!
He estat llegint tos els comentaris i, a mesura que ho anava fent, m’he adonat que comparteixo idees, pensaments, il•lusions...amb tots vosaltres! I m’agrada pensar, mentre llegeixo i reflexiono sobre tot el que heu exposat, que la idea típica de “cada cap és un món”, que tant he recolzat, sembla allunyar-se amb algunes persones...
Sé que és el món de la rivalitat esportiva perquè vaig fer atletisme fa temps, com ja vaig comentar a classe... Tanmateix, m’he mantingut al marge. En part perquè així és la meva personalitat (segurament fruit de l’educació rebuda a casa i a l’escola) i/o potser perquè no he guanyat mai res jajaja!) Afortunadament, la gent del club d’atletisme on anava vam formar un BON GRUP!!! No érem una associació! I I’objectiu de la majoria de nosaltres era passar-nos-ho el millor possible a l’aire lliure, sortir els caps de setmana plegats (amb les famílies) a conèixer clubs nous, etc. (tot i que competíem, ho fèiem amistosament).
D’altra banda, la competència en el món de la recerca científica sembla clar...És un tema que sempre m’ha agradat (la recerca vull dir, no la competència) però que ni ho he intentat...Perquè SEMPRE penso que hi ha gent MILLOR (trist, contradictori, PERÔ cert. Ho penso).
Ostres! que complicat és expressar per escrit el moviment dels meus pensaments! en posaria la tira però em donarien les mil i una...tinc moltes coses més a dir, PERÒ crec que seria repetir massa i “marejar la perdiu”...
Només m’agradaria acabar dient que sí que té sentit educar sota els valors d'un mon ideal de respecte, d'humilitat, d'altruisme, on no existeixin millors ni pitjors, etc.. tot i que el mon real sigui competitiu i egoista. Jo ja conec algunes persones que, segurament, gràcies a aquest tipus d’educació són com són, i educaran als seus fills d’una manera similar, aprendran coses noves, les ensenyaran i afrontaran la realitat de la societat que ens/ els ha tocat o toqui viure des d’un punt de vista més distant i crític. No crec que siguin inadaptades sinó més bé al contrari... Tot depèn.
Bé ara sí marxo, no sé si algú ha entès alguna cosa...filosofar en públic no és fàcil... Fins demà a tothom!
Helena
Llegeixo tantes idees interessants que ja em costa concentrar-me. Intentaré ser breu (cosa difícil en mi).
No sé del cert, Helena, si té sentit educar sobre uns valors que semblen anar contracorrent d'altres que existeixen com la competitivitat o el "millorisme" (mania social de valorar comparant, no estant satisfet amb valorar simplement l'individu sense haver haver de confrontar-lo a un altre). El que sí tinc bastant clar és que no li trobo sentit a com vam ser educats iniciant una cursa sense final en la que sembla que no n'hi ha prou en fer bé les coses, sembla que les has de fer millor que ningú. Ho sento, ja ja m'he baixat d'aquest tren. No sóc millor que ningú ni vull que els meus fills ho desitgin. Que siguin com són i si algú no els tria en alguna ocasió, doncs serà que buscava una altra cosa, tanmateix ells seguiran sent igual de bons i intentaran seguir aprenent cada dia (i això és un simple desideratum de pare).
Les comparacions les deixo pels ineptes que no saben triar o necessiten justificar o engrandir les seves eleccions -per manca de seguretat, per màrqueting o pel que sigui...-.
Avui hem fet una activitat final a classe que segurament us haurà recordat i fet sentir com en sou de bones i bons. Potser no cal sentir-se el millor per ser feliç, doncs no hi ha felicitat més angoixant i efímera...
(disculpes, la brevetat és una virtut més que no tinc...).
No ve molt a cuento, peró sobre l'activitat d'avui Pani, jo també la faig amb gairebé tots els meus grups, tinc una variant que, si no la coneixes, potser et sembla interesant. Jo els hi faig dividir el paper en dos parts, en una posem "A classe m'agrades perque" i a l'altra "Fora de clase m'agradaria coneixe't per..."
És xula, gràcies per fer que avui tots haguem sortit amb un somriure!
Doncs no, Fran, no la conec, així que gràcies, de debò, ho tindré en compte...
Una abraçada i obro nou post de fins aviat...
Publica un comentari a l'entrada